Després de molts dies de rumiar i rumiar de com podia encarar aquesta entrada al bloc, i en molts moments, dubtant de si era capaç, definitivament m’he decidit: ací estic, escrivint, pegant-li voltes al cap per poder dir-vos en paraules el meu sentir i poder agrair-vos tot allò que hem viscut durant aquestos cursos meravellosos. Ha arribat el moment de tancar una etapa i començar-ne una de nova.
La darrera setmana de classe vaig preguntar els meus alumnes (perquè sempre seran els meus alumnes) què pensaven del pròxim curs i del seu pas a l’Educació Primària, a l’edifici dels grans. Les respostes van ser diverses: alguns estaven nerviosos i tenien un poc de por, altres, estaven molt il·lusionats, alguns volien passar directament a l’ institut, i d’altres, simplement, no s’ho havien plantejat. Però em va sorprendre la resposta d’una xiqueta: -Xavi! Jo estic enfadada!- Per què? Li vaig preguntar jo – Perquè no em vull fer gran! va respondre. Una altra resposta, també d’una xiqueta, va definir molt bé, el meu sentir. “Xavi, yo tengo muchas ganas de ir a primaria, pero te echaremos de menos”. Exactament, jo tenia els mateixos sentiments contradictoris.
Per una part, tenia ganes de que arribés el final de curs: després d’uns mesos intensos i molt profitosos, amb alguns moments durs, però sens dubte, amb molts moments especials, les forces es van acabant i l’esgotament arriba, i a més a més, els alumnes cada vegada estan més alterats. Ja estàs pensant en les vacances!
Per altra banda, un sentiment d’angoixa i de tristesa t’invadeix. Arriben el final de les classes, i amb elles, el final d’un cicle. Ufff! Com passa el temps! Quina velocitat que duu! Els xiquets i xiquetes es fan grans (i nosaltres també). Encara puc recordar els primers dies de 3 anys: plors, rialles, angoixa, timidesa, preocupació i molta il·lusió...
Quan els vaig contar als meus alumnes com em trobava em van respondre amb les mateixes paraules que jo els havia respost anteriorment: “Xavi, no passa res! Ens veurem moltes vegades per l’escola!”. I així serà, arribarà setembre i els alumnes tornaran a donar-li vida al col·legi. Tindran altres mestres, potser que algun company/a nou, llibres per estrenar, coses noves per aprendre, etc. I els mestres ens trobarem amb alumnes i companys nous, però...
“ NO PASSA RES! ENS VEUREM MOLTES VEGADES PER L’ESCOLA!”
Moltes gràcies a tots/totes i a les vostres famílies: ALEXANDRA, ANDREA, ASHLEY, CARLOS, CHRISTIAN, DAVID, GABRIEL, ISAM, IVÁN, JAVIKA, JIHAD, LUCÍA, LUNA, MARCÍN, NATALIA, NICOLE, NOEMÍ, NORHAN, PABLO, SANDRA, RAÚL, RODRIGO, ALEJANDRA, STEFANÍA, SAMUEL I ÁLEX”.
PD Esperem que en breu puga penjar el conte “La princesa i el volcà” en versió digital.
BON ESTIU!
Xavi
que bonic el que has escrit xavi ,m'emocionat molt!!!eres un gran mestre i una gran persona!!!
ResponEliminam'has fet plorar, ¡¡que grande eres!!
ResponEliminamamá de Carlos
A XAVI:ademas de todo lo que te habran dicho ya,yo quiero añadir que bendita la suerte de que hayas sido tu, el que compartieras con nuestros hijos estos años tan maravillosos,que nunca podre agradecerte tanto cariño y dedicacion con tus alumnos,y que ademas de un excelente maestro has demostrado ser una mejor persona,muchisimas gracias por todo y como dice tambien mi Lucia:ens veurem moltes vegades per l'escola!
ResponEliminaUFF!!XAVI;
ResponEliminaEstoy leyendo la carta en octubre que ya llevan un mes en primaria y aún me emociono,hemos disfrutado muchisimo de tener como maestro de nuestros hijos a una gran persona,la suerte que tienen es que ¡SI! os seguireis viendo en el cole y los veras crecer y de esa manera siempre te recordaran.MUCHAS GRACIAS POR TODO!